ALTRES TRADICIONS

BALL DE GITANES
 Una de les danses tradicionals de Catalunya és el ball de gitanes.

Aquesta tradició es reviu al segle XVII i és originaria de les ballades que els de raça gitana feien als casament, i ho van incorporar al patrimoni tradicional català.

Hi ha dos tipus de ball de gitanes:

-    Modalitat de la zona del Panedès i Camp de Tarragona: Es dansa al voltant d’un pal que té una cintes que arriben fins a cada un dels balladors i ballen mentre trenen les vetes al ritme de la música.

-    Modalitat de la zona del Vallès: Els balladors ballen per colles de parelles en fila. Duen castanyoles a les mans i picarols als peus. Salten i ballen al ritme de la música interpretada per una cobla típicament catalana.

CASTELLERS

Els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos-cents anys (se'n troben referències ja al segle XVIII), al Camp de Tarragona, i que després es van estendre cap al Penedès, i durant el segle XX per tot Catalunya, Catalunya del Nord i les Illes Balears, especialment a partir dels anys 80. Un casteller és una persona que forma part d'una colla castellera, on intervenen desenes o centenars de persones amb l'objectiu d'aixecar diferents construccions humanes, sense cap ajuda mecànica, de diversa complexitat i que han arribat a tenir fins a deu pisos d'alçada. Des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

FINALITZACIÓ DEL CASTELL:

Quan comença a erigir-se, un castell pot acabar de quatre formes diferents, de menor a major grau de perfecció:

Intent: Si el castell cau abans de carregar-se, es diu que ha estat un intent (o que el castell ha fet llenya).

Intent Desmuntat: Si l'enxaneta, o el castell, baixa abans de carregar el castell una vegada ha començat a tocar la música de les gralles, i es pot desfer ordenadament el castell, es diu que és un intent desmuntat.

Carregat: Si el castell, després de carregar-se cau, es diu que ha estat carregat.

Descarregat: Si l'enxaneta baixa un cop l'ha carregat i també ho fan la resta de castellers, el castell s'anomena descarregat.

PECES DE ROBA TRADICIONALS CATALANES
A Catalunya disposem d’un seguit de peces de roba tradicionals que eren molt més utilitizades a l’antiguitat que a l’actualitat però, encara que no les vestim normalment, per algunes celebracions són  peces claus ja que són un símbol que ens identifica.

Trobem la barretina, el camall, el cosset, el davantal, l’espardenya, la faixa, el faldellí, la gandalla, la mitena i la ret.

espardenyes  barretina

castaller posant-se la faixa faldellí 
mitena

 Red

COLLES DE DIABLES

El foc sempre ha estat un element universal i estrany que ha succitat inquietut, genera esverament i produeix il·lusió en un món quimèric. I aquest és el símbol que assoleix el protagonisme de moltes festes populars i tradicionals com les realitzades per les colles de diables a Catalunya.

Les colles de diables duen a terme el ball de diables que és una tradició nascuda a Catalunya que posteriorment es va començar a dur a terme també al País Valencià i a les Illes Balears.

Aquests balls s’han tornat imprecindibles a les festes majors on es fan cercaviles, processons i correfocs de molts pobles i ciutats.

Els balls de diables són d’origen medieval, evolucionats del teatre. La primera notícia escrita que ens parla del ball de diables data a l’any 1150 pel motiu del casament de Ramón Berenger IV(Comte de Barcelona) amb Peronella d’Aragó.

Aquets balls es realitzaven entre plat i plat en els àpats de la noblesa a l’edat mitjana.Són una representació teatral de la lluita del Bé contra el Mal, i també són representats en festes religioses.

Les colles de diables són les encarregades de fer els correfocs ja que aquests, van sorgir al segle XX a partir dels balls de diables. Els correfocs són espectacles que es fan pels carrers dels pobles o ciutats on l’objectiu dels participants és evitar la pirotècnia utilitzada pels diables i éssers imaginaris i mitològics que representen. El vestuari adequat per participar en aquesta festa són teles ignifugues com el cotó i la pell.

Hi ha dos tipus de correfocs:

- El correfoc amb carro on tota la pirotècnia està dispositada dintre d’un carro on hi ha un personatge anomenat “saquer” que és l’encarregat d’anar repartint la pirotècnia a mesura que avança el correfoc.

- El correfoc amb saca individual on cadascún dels diables encén ell mateix la pirotècnia.

El drac és una figura emblemàtica del les colles de diables de les cercaviles i sobre tot dels correfocs.

ESBARTS DANSARIES

 Els esbarts dansaires són una agrupació que és dedica a la recuperació i el manteniment de la dansa tradicional popular, també és dedicant a la difusió d’aquestes danses, sovint tenen una feina més complicada que això i tenen que investigar i recuperar molts element de la dansa, el terme de esbart es  deu indirectament al poeta mossèn Jacint Verdaguer, ja que en un grup literari de Vic és va començar a comentar diferents parts de les danses i per iniciativa de Verdaguer és va batejar com a l'esbart de Vic. A mitjans de 1901, és va iniciar la idea de recollir i recopilar els balls tradicionals i fer-los reviure, des llavors hi ha hagut diferents tipus de agrupació per extendre els balls populars, en les que s’ha adaptat i recuperat antigues danses.

 GEGANTERS

S’anomenen geganters les persones que porten els gegants o cabuts. També es coneix com a geganter a qualsevol membre d'una colla gegantera, inclosos els músics i els acompanyen encara que no portin gegants. Segons explica Joan Amades en el Costumari Català, originàriament, els geganters cobraven per dur els gegants, ja sigui amb una compensació econòmica o també hi havia el costum d'obsequiar-los amb un parell d'espardenyes i un àpat (arròs i carn). Actualment, els geganters són gent voluntària que porta gegants sense ànim de lucre.

TIPOLOGIA DE GEGANTERS:

Els geganters portadors són els que fan desfilar els gegants durant una cercavila.

Els geganters balladors són els que saben fer ballar els gegants amb una coreografia.

Els geganters músics són els que toquen la música que ballen els gegants.

Els geganters col·laboradors o de suport són els que ajuden als geganters balladors i portadors, però no porten els gegants.

Els geganters cap de colla són els que dirigeixen els geganters durant les trobades de gegants.

Els geganters constructors són els que creen i reparen els gegants. Normalment no forment part de la colla gegantera sinó que són artistes/escultors que fan diversos gegants al seu taller.

• 
  Geganters de Santa Maria de Palautordera.

  Gegants de Sant Celoni ( Martí i Mª del Puig)

  
  
  

HAVANERES

http://www.youtube.com/watch?v=4uOiAcxewtA El meu avi

http://www.youtube.com/watch?v=OEo_rKeouvU La gavina

http://www.youtube.com/watch?v=AHytx7nO2JM Vestida de nit

L’havanera és un gènere musical originari del segle XIX a Cuba, però aquest, arribà a la península de la mà de la sarsuela i es va incorporar al repertori de la música clàssica.

Al segle XIX a Cuba, influïts amb la música d’Amèrica, d’Europa i d’Àfrica van crear el gènere d’havanera, un gènere d’anada i tornada(que sempre segueix la mateixa pauta), de compàs ternari(6/8). Al cap d’un temps a causa de influència del ball europeu, contradansa, l’havanera fou modificada i es canvià a un compàs binari(2/4). I poc més tard es va convertir en un gènere per ser cantat i ballable.

Els músics cultes l’interpretaven a piano o a veu i piano.

A Cubà les havaneres no destacaren massa ja que es van recolzar més en altres gèneres musicals.

L’havanera arribà a la Península Ibèrica a partir de la sarsuela: un gènere cantat en castellà i que triomfava els cafès. I la Península Ibèrica, al contrari de Cuba, si que va provocar un ressò remarcable.

Fins als anys 60 a Catalunya cantaven les havaneres en castellà, però a partir del 1966 s’inicià la cantada d’havaneres de la Calella de Palafrugell i ja eren interpretades en català.

Les havaneres eren interpretades a les tavernes i s’acompanyaven amb el cremat, una beguda originaria de la Costa Brava(zona de Palafrugell), que s’ha estès per tot Catalunya.

El cremat(rom cremat) és una beguda alcohòlica elaborada amb  rom, cafè, sucre, pell de llimona i espècies(canyella), el qual es veu calent. S’escalfa en una cassola i s’encén perquè perdi una part d’alcohol. Després s’apaguen els llums mentre es veu acompanyat de la música de les havaneres.

SARDANA

La sardana és una dansa popular catalana i és considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència al ball i la música. La sardana és una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus al compàs de la cobla. Aquest ball va ser estesa a finals del segle XIX.

Per a ballar la sardana: un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire lent i concentrat, tot i que en alguns moments més animat. Els components han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però nomes fa falta una parella per crear una sardana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l'esbart dansaire.

El ball és més complicat del que sembla, s’han de comptar el nombre de passos, també identificar els canvis de ritme, el volum sonor i d'altres motius musicals per fer els passos correctament.          

La música de la sardana és toca generalment per una cobla, que consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Els instruments són: tenora, tible, flabiol i tamborí són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals: contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn. La música de la sardana, que genèricament es coneix com a música de cobla, té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.

La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura de franquista com a símbol nacional.

L'any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d'interès nacional.

L'origen de la sardana és desconegut. Tot i això la seva forma, la manera de ballar-la, el fet d'agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques preromanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l'antiga Grècia, on les danses d’aquest tipus ja abundaven, segons es desprèn d'algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.

També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l'historiador Josep Pella propugna l'origen remot de la sardana amb les narracions de les danses en cercle, que "corresponen de ple a la cultura anatòlica" i també, "és conegut que les maneres musicals bizantina i grega vénen d'Anatòlia" concloent amb "de fet, el poble ibèric de les costes dels països catalans va conèixer danses rítmiques afins a la sardana", i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).

Cercant respostes, s'ha derivat que  la paraula sardana:  els seus orígens en la paraula llatina "Cerretana", que, segons Plini (escriptor llatí), és el nom del territori pirinenc de la regió de Girona anomenada Cerdanya.

http://www.youtube.com/watch?v=rWnpSevDGgk

http://www.youtube.com/watch?v=fX8Nk0uquF4