1 Tots Sants. Visita als cementiri
Tots Sants és una festa dedicada al record dels
avantpassats. Un dels costums d’aquesta celebració és la visita als cementiris,
la menja de castanyes i l’elaboració de panellets. Amb el temps, però, ha
canviat molt la relació que la societat té amb la mort i, per tant, també s’ha
transformat la festa. Sense aquest canvi de mentalitat no es pot entendre la
ràpida acceptació d’altres models de festa, com el Halloween, que fan de Tots
Sants una festa lúdica.
Tots Sants, el primer de novembre. S’escau en un temps de
transició. Els hàbits de les persones canvien i es preparen per als mesos de
fred i fosca creixent. La natura, després de l’esclat de l’estiu, entra en un
temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les
plantes semblen adormides. No és estrany que des de l’antigor moltes cultures
haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts.
Al començament, el cristianisme va traslladar la festa dels
difunts a la primavera, ja que es vinculava a la creença en la resurrecció, i
celebrava la festa dels Màrtirs poc després de la Pasqua. Però la forta
tradició anterior, bàsicament en els països de cultura celta, va retornar la
festa cap a la tardor, en forma de doble diada. D’una banda, des del principi
del segle IX se celebra la festa de Tots els Sants, dedicada a tots aquells que
pel comportament en vida s’han guanyat un lloc al paradís, l’1 de novembre. Al
segle XI, l’orde monàstic de Cluny va crear el dia de Commemoració dels Fidels
Difunts per pregar per tots els morts. Popularment, el conjunt d’ambdues festes
va prendre la denominació genèrica de Tots Sants.
Un costum bàsic de la festa ha estat la visita als
cementiris. S’hi va a arranjar i guarnir les tombes dels familiars i d’altres
persones conegudes o simplement a passejar i observar les tombes, tan diverses
en la forma. Sovint reflecteixen l’ordre social existent.
La celebració tenia, però, un clar sentit domèstic: la
família es reunia i recordava els difunts menjant castanyes, resant el rosari o
amb petits gestos com deixar un plat buit a taula. També s’encenien candeles o
llums davant les fotografies de familiars desapareguts. Es tractava, doncs,
d’una celebració íntima i familiar, tot i la dosi de temor que inevitablement
provoca la incertesa del món sobrenatural. Aquesta tradició pretenia perllongar
al més enllà l’acolliment de la família dels seus membres i demanar l’emparança
dels avantpassats, percebuts com a protectors de la llar i el llinatge.
També hi ha indrets on per Tots Sants fan uns bunyols molt
semblants als de Setmana Santa. La fruita confitada, que es conserva més enllà
dels mesos en què es cull, també és present a la festa.
Amb els nous espais de sociabilitat, com els cafès, a partir
del segle XIX, molts pobles van començar a fer-hi castanyades col·lectives, que
s’acompanyaven amb begudes com la garnatxa o la mistela. A les zones de
muntanya on se’n produïen, de vegades les castanyes que es torraven procedien
de captes realitzades dies enrere per les cases del poble. En alguns llocs es
menjaven al voltant d’una foguera feta al mig de la plaça amb llenya, que també
s’havia anat a captar i que servia per torrar-les.
En l’actualitat associacions i particulars celebren
castanyades populars, a l’aire lliure, amb ball, parades de castanyes, coques,
moscatell i altres begudes. La festa havia comptat també amb manifestacions de
teatre popular. La peça més representada ha estat ‘Don Juan Tenorio’, tant en
la versió original com en l’adaptació burlesca, als teatres, però també en
versions de carrer, com a ball parlat.
La motivació de la festa ha canviat molt els darrers anys.
La mort era, per als nostres avantpassats, un fet inevitable i natural. La mort
dels vells s’acceptava, doncs, amb menys dramatisme que les accidentals o les
de persones joves. Era, en tot cas, un fet quotidià. La gent moria a casa,
acompanyada pels familiars, grans i petits, i pel veïnat. Les vetlles tenien
lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa.
No obstant això, la societat actual ha deixat de tenir una
relació propera amb la mort quotidiana, fins al punt que hom reclama la
necessitat d’una nova pedagogia. La mort natural ha esdevingut una cosa que
s’amaga, que succeeix fora de l’entorn diari, que pot passar desapercebuda per
als infants. Les morts catastròfiques, en canvi, se’ns mostren contínuament als
mitjans de comunicació.
Perdut el sentit sagrat dels avantpassats, els difunts
esdevenen bàsicament personatges de fantasia que fan por: morts vivents,
esperits i fantasmes. I les visions contemporànies del més enllà es
construeixen sobre un sincretisme de creences i personatges.
Sense aquest canvi de mentalitat no es pot entendre la
ràpida acceptació d’altres models de festa, com el Halloween, que fan de Tots
Sants una festa lúdica que utilitza elements heretats de les tradicions
centreeuropees, com les carabasses o els llums. Aquestes festes no fan
referència a la idea dels difunts familiars, sinó a un seguit de personatges de
la literatura fantàstica o el cinema. Una celebració que més que recordar els
difunts juga amb un imaginari banalitzat, i per tant més fàcilment assumible,
de la mort.
11 Sant Martí. L’anomenat “estiuet de Sant Martí”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada